divendres, 9 de març del 2012

Obra Premiada a FICCIONS, l'aventura de crear històries 2011

OBRA ESCRITA PER:
Iris Schneider

FINALISTA I PREMI POPULAR A FICCONS 2011


CUL DE SAC

Mai no som infinitament lluny d’aquells qui odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem absolutament a prop d’aquells qui estimem. Quan em vaig embarcar ja coneixia aquest principi atroç. Però hi ha veritats que mereixen la nostra atenció, i n’hi ha d’altres amb les quals no ens convenen els diàlegs.
Caminava a pas apressat entre els carrers de Barcelona, on l’aire hivernal s’escolava per on podia per tal de fer-me posar la pell de gallina. La bufanda i els guants aniquilaven qualsevol ràfega de fred i tot i que el meu cos estava quasi a punt de perdre la poca calor que encara conservava el meu cap bullia. No aconseguia formar imatges clares del meu voltant, tan sols veia la cara del psiquiatre minuts abans i el moviment dels seus llavis... No escoltava el soroll del vent en passar de mala gana pel meu costat, dintre meu ressonaven les paraules d’aquell metge de pacotilla dient: “ Senyor Marc, el tractament d’aquests dos anys ha estat impecable. Els resultats són molt millor del que m’esperava. L’haig de felicitar per la seva gran dedicació. Ha superat aquesta terrible sensació d’estar sol i que el seu paper al món no té sentit...” “Bé, no sé si realment...” “I estic orgullós de dir-li que la meva feina amb vostè ha acabat.” I recordava aquell somriure de triomf propi dels psiquiatres que ja no volen saber res més del pacient i que tenen por de que la seva reputació caigui en un abisme profund  sabent que el cas que estan tractant no té solució...
No sabia dir si em sentia millor ara o abans. Per un costat m’animava pensant que no hauria d’anar quasi cada setmana a la consulta passant hores i hores xerrant d’una cosa que no venia al cas i que no m’ajudava. Però per l’altra era conscient que el meu estat era terrible si fins i tot el millor del món no m’havia pogut dir a la cara que jo era un fracàs com a persona i que ja no sabia què fer amb mi... Lo pitjor de tot era la pregunta que mentre caminava apareixia com un cartell amb llums de neó dient: Què faràs ara? I altre cop aquella sensació d’ofegament al pit que no em deixava pensar clarament i que tan sols em feia recordar els amargs moments de dolor quan en entrar a la casa aquell dia de gener de feia dos anys vaig assabentar-me que la meva dona i les meves filles m’havien deixat... havien fugit de mi! La solitud, que en realitat sempre havia estat una part important del meu cor, es va mostrar més clara que mai fent-me saber que ningú m’estimava per culpa de la meva manera de ser: sempre tancat en mi mateix, sense confiar en els altres i privant de qualsevol tipus d’amistat amb l’entorn. L’esperança havia tornat en mi quan vaig començar a visitar la consulta del doctor. I un be negre! De què servia que em bombardeges amb tot de mentides sobre “la meva verdadera existència” i parides d’aquestes?! De res! Però en el fons volia que tot allò que ell em presentava de forma tan bonica fos veritat... “I ara,
- Ara em sento com un estúpid!- vaig exclamar en veu alta, sense voler. La gent que caminava pel meu costat em van mirar estranyats però a mi això ja no em preocupava. Havia assumit que estava acabat. La meva vida ja no m’importava per res. I vaig continuar el meu camí fins a casa.

- Perdoni, senyor!
Em vaig girar i vaig veure a un jove amb una gorra corrent cap a mi. Jo estava lluitant amb el pany de la porta principal del bloc de pisos on vivia i m’estava posant nerviós. Mentrestant el noi ja m’havia atrapat i en veure’l de prop vaig saber que era un empleat de correus.
-         Tingui! No té gaire correspondència però... almenys unes quantes revistes.- em va dir somrient mentre m’allargava tot un feix de papers que igualment anirien a petar tots a la paperera.
-         No m’interessa la publicitat.
Se’m va quedar mirant, astorat.
-         Segur? Miri que venen coses interessants, eh?
-         Però tu què ets? Carter o predicador d’anuncis?- Li vaig dir llançant-li una última mirada mentre entrava al portal. El noi es va quedar palplantat uns instants i després va girar cua veient que no havia fet bon negoci.
-Per fi!, vaig murmurar dintre meu.

A les 18h tenia hora al gimnàs. Hi havia començat a anar per recomanació del metge. Deia que em faria més profit que no pas estar a casa i no fer pràcticament res. En aquest punt trobo que tenia raó. Almenys deixava la ment en blanc i em concentrava 100% en els exercicis que em manava fer l’entrenador. Potser ell era l’únic (a part del psiquiatre) que realment coneixia la meva situació i amb el que mínimament podia mantenir una conversa d’amistat. Vaig agafar les meves coses i vaig baixar amb presses les escales. Feia tard, com sempre. Amb unes quantes passes llargues vaig travessar l’entrada del bloc i vaig obrir la porta d’una estrebada. Em disposava a seguir corrents quan la meva vista es va desviar cap a la meva dreta, on hi havia les bústies. Sobresortint de la meva hi havia tants papers publicitaris que no cabien dintre de la caixa. “Coi de noi!”, vaig pensar “al final s’ha sortit amb la seva!” Vaig decidir d’entrar tota la paperassa a casa. “Els veïns encara es pensaran que sóc un deixat i un porc! L’únic que em falta és fer-me el notes!”. Així que vaig emprendre el trajecte fins a dalt, aquest cop, ben carregat. En voler obrir la porta i rebuscar com podia les claus... Flap! Tot a terra! Remugant tot de renecs incomprensibles em vaig ajupir i mentre recollia vaig poder observar que tots els anuncis i revistes tractaven del mateix:

LA PELL FREDA

Està cansat de problemes personals provocats per una depressió no superada? Provi la pell freda**! Molts clients asseguren que els hi ha canviat la forma de veure la vida! Gaudeixi-la de veritat i vingui a veure’ns*!

*Carrer de l’Esperança, nº 67, Barcelona. (Mapa pàgina 5) Tel. 93 405 2231

**Amb l’ajuda dels nostres professionals del tot fiables li oferim una consulta  gratuïta per determinar la gravetat de cada pacient i valorar si realment és necessària la utilització del producte.

M’ho vaig rellegir unes quantes vegades, sense donar crèdit al que m’oferia la vida en aquell moment. “Pot ser possible que per fi comenci a tenir una mica de sort? Això és el que m’ajudarà, n’estic segur!” D’un moment a l’altre me’n vaig oblidar o, més ben dit,  vaig voler-me oblidar del gimnàs. El cas és que vaig entrar a casa emocionat i vaig començar a llegir-me tota la informació que em donaven d’aquell meravellós producte. Per dir la veritat gairebé no vaig entendre res del que m’explicaven, tot anava més amb rollo tipus: de quin equip disposaven, quan es van donar a conèixer... Segons ells ja feia més de deu anys que la pell freda estava a la venta però jo mai n’havia sentit a parlar. Així que sense dubtar gaire vaig agafar el telèfon i vaig marcar amb impaciència el número que em donaven. Se’m va posar una veu femenina molt aguda que parlava a una velocitat increïble. Em va fer recordar les noies pesades de telefònica que em trucaven cada dia:
-         Departaments La pell freda, digui?
-         Ho..hola. Jo sóc en Marc Hortas i acabo de veure anunciat el vostre producte i...
-         És la primera vegada que truca?- va tallar-me.
-         S..sí.
-         Em pot repetir el nom, si li plau?
-         Marc Hortas.
Hi va haver una petita pausa.
-         Ajá...! – vaig sentir de rerefons com si hagués comprovat el meu nom, però la seva veu em va treure de les meves cavil·lacions- Molt bé. Què volia? Faci preguntes clares.
-         És clar- vaig respondre de seguida, sentint-me una mica burro- Quant costa una d’aquestes pells fredes?
-         Això depèn del client, senyor Hortas. Segurament ja ho haurà pogut veure al segon asterisc  de l’anunci principal, no? Però si vol li torno a explicar.
-         No, no cal. - vaig afegir ràpidament- D’això... què fa exactament la pell freda? És que als fulls no s’explica gaire bé i m’agradaria saber si...
-         Ho sento però el programa no pot contestar aquesta pregunta.- va dir una veu mecànica. Em vaig sobresaltar.
-         Com?
-         No, no, res, res... No es preocupi.- aquest cop era la veu de la dona del principi una mica més nerviosa- Sento aquesta interrupció. De tant en tant surt aquest missatge i no sabem com fer-lo fora. És molt molest però no s’hi pot fer res. Espero que ho entengui... M’haurà de tornar a repetir la pregunta perquè no l’he pogut sentir bé.
-         Sí, sí, tranquil·la. Deia que no havia acabat d’entendre el funcionament de la pell freda.
-         Jo li puc fer un petit resum però si vol un informe amb pèls i detalls l’aconsellaria que vingués personalment. Ha d’entendre que encara estem en fase d’experimentació i que de moment a l’equip professional no li convé competir amb altres. Per això intentem no donar gaire informació a no ser que un hi estigui realment interessat.
-         Ah!, d’acord. Com que aquí diu que ja fa deu anys que està a la venta...
-         Ui! Però deu anys és molt de temps i nosaltres treballem dia a dia per noves millores en el producte i li puc ben assegurar que hem avançat moltíssim gràcies a aquest petit secret que guardem. I ara... quin dia li va millor per la visita? Avui potser? A les 19:30h? Si li és massa just ho podríem deixar per un altre dia.
No podia ser! Trucava i ja em donaven hora! I pel mateix dia! Allò sí que era un luxe! Em calia  marcar aquell dia tan gloriós al meu diari! Il·lusionat li vaig respondre:
-         Sí, sí compti amb mi! Moltíssimes gràcies per tot, eh?
-         Perfecte. L’esperem d’aquí a una hora. Si pot porti tots els documents de les visites que ha fet al psiquiatre aquests últims anys, d’acord?
-         Ah... sí... és clar!- vaig dir estranyat. Amb certesa que ho va notar perquè em va dir immediatament:
-         Perquè ha tingut depressions greus, no? Sinó no cal que vingui. La pell freda només serveix pels que realment ho necessiten. Actua amb tanta rapidesa que el primer dia ja es noten els efectes i això pot ser perillós si no es té res ja que pot afectar al cervell. Què creu vostè? De veritat necessita la pell freda?
-         Sí!- vaig dir. Tenia clar la meva resposta des del punt que m’havia dit “depressions greus”.


En sortir altre cop a fora em sentia capaç de qualsevol cosa. Una força interior em feia gaudir del que cada dia veia i sentia però no percebia. Per primer cop en molt de temps un objectiu m’obligava a tenir alguna cosa per la qual valgués la pena continuar vivint. I caminant en direcció al metro, embolcallat per la felicitat, vaig distingir el jove que havia deixat la meva salvació a la bústia i vaig cridar-li:
-         Eh, tu, carter!
Ell es va girar amb una mirada encuriosida. Vaig poder percebre que m’havia reconegut.
-         Merci per la publicitat, m’ha servit molt!- li vaig dir amb un somriure franc.
Però ell em va mirar malament i replicà abans de pujar a la bici:
-         Quina publicitat? Si al final l’he hagut de llençar i el jefe de poc que m’acomiada  per no repartir-la tota!
-         Però què...?
Però el carter ja havia marxat deixant innocentment una pinzellada de misteri rere seu...


INNOCÈNCIA

L’edifici era tal i com l’havia imaginat: una grandiosa seu de color blanc que feia olor a hospital i fàrmacs. Semblava que hi havia molta vida perquè contínuament entrava i sortia gent que no parava de caminar, segurs de cada pas que feien. No com jo, pensava. Finalment vaig inspirar l’aire contaminat de la ciutat i vaig entrar. Curiosament a l’interior l’ambient era plàcid i gens estressant. Tot i la munió de persones un tenia la sensació que estaven molt ben organitzades i sabien el que feien. Segurament jo devia fer una cara d’aturat terrible, per això una bella dona amb un somriure de publicitat em va oferir la seva ajuda.
-         Perdoni, sr...
-         Marc Hortas- vaig respondre ràpidament. No volia tornar a sentir-me estúpid.
-         Sr. Hortas benvingut a les instal·lacions “La pell freda”. Ha vingut per alguna raó en especial?
-         Una entrevista, avui a les 19:30. 
-         Ah, sí, sí... L’acompanyo a secretaria i allà li diran a quina sala ha de dirigir-se, d’acord?
-         Moltes gràcies.- Mentre caminàvem vaig preguntar- Vostè qui és?
-         Ui, sí, no m’he presentat- va dir tot rient amablement- Vaig ser una de les primeres pacients del dr. Gert.
-         De veritat? Així que ja ha portat alguna vegada la pell freda?- vaig dir sorprès i alegre de poder parlar amb algú que tingués experiència.
-         Oi tant!
-         I què li va semblar? És que avui segurament me’n compraré una i... no sé si val la pena...
-         Llavors li deixo a vostè que opini sobre què li sembla si d’aquí poc se la provarà...- va dir amb un somriure amable i obrint una porta blanca on hi posava “Secretaria”- Ja hem arribat. Que li vagi molt bé!- I amb aquestes paraules se n’anà, picant-me l’ullet.
-         Hola?- una veu femenina que venia de l’interior em va fer apartar la vista de la “primera pacient”. Decidit vaig posar un peu dintre de la sala, embarcant-me en una nova aventura que no sabia dir on em portaria...

Aproximadament vaig estar dues hores parlant amb el dr. Gert al seu despatx. Vaig trobar que era un home misteriós però tot i així m’inspirava confiança per la manera com em mirava als ulls: com si ell sabés més coses de mi que jo mateix... Quasi tota l’estona vaig estar parlant jo, explicant la meva depressió i tots els problemes que havia carretejat tota la meva vida. Em sentia tan miserable que més d’una vegada em vaig posar a plorar mentre el doctor m’anava dient “Ha patit molt vostè...”. Per primera vegada em sentia comprès. Perquè jo, quan anava amb el psiquiatre, a vegades tenia la sensació que s’avorria escoltant-me i em deia que no hi havia de pensar tant, que sortís de la depressió, que fes activitats, que em relacionés amb la gent... Ell no entenia que jo no tenia sortida, que estava acabat. I ara, gràcies a un miracle de la vida, em trobava davant un metge que no mentia, que em deia la veritat: que jo era un malalt i havia de prendre medicaments especials. Per fi un tractament de veritat!, vaig exclamar dintre meu en veure el sobre que em donava. Però encara faltava la part més important “Podria utilitzar la pell freda?”. En aquell instant el doctor Gert va obrir un calaix i va treure tot un plec de papers i una clau.
-         Bé doncs...- va començar amb la seva veu greu i forta.- Sembla, sr. Hortas, que fins ara la seva existència només ha estat regida per desgràcies, no?- va dir mirant-me fixament als ulls i tornant-se a assentar. Vaig assentir.- Doncs potser és hora de canviar això, no creu?
El meu cor bategava a cent.
-         Ha sentit a parlar de la pell freda, no?
-         É ...és clar que sí!- vaig dir emocionat.
-         Vull que sàpiga que disposo de poques pells fins ara perquè com bé sap estem encara en procés d’investigació... A més només els que jo considero totalment adequats poden portar-la, entesos? Això comporta una gran responsabilitat i vull que els pacients siguin conscients de que la pell freda no és qualsevol medicament. Cadascú ha de posar de la seva part, sinó...
Em vaig escurar la gola, sense poder dir res. Allò semblava molt seriós.
-         Però no vull que s’espanti.-  va afegir ràpidament- Només li demano el favor de firmar aquests documents. És on hi ha escrits tots els requisits que ha de complir el pacient. Les primeres pàgines no cal ni que les miri, les haig de completar jo catalogant el nivell de necessitat que té vostè. Sr. Hortas el que li estic demanant és que es llegeixi tranquil·lament les normes de “la pell freda” i que signi a sota de cada paper si creu que serà capaç de complir-les totes- va dir fent una especial atenció a la paraula “totes”.- Quan hagi acabat pitgi aquest botó i vindré de seguida.
-         Un moment dr, Gert!- vaig dir-li abans que desaparegués per la porta.- Si alguna de les normes no les puc complir... Què passaria?
-         Em veuria indisposat a deixar-li portar “la pell freda”, sr.Hortas. Fins després.
I em deixà sol en aquella cambra. No m’importava les normes que posés el document, havia d’aconseguir com fos aquella pell. Així que em vaig llegir molt per sobre els 20 fulls, signant i signant sense parar. Em sentia molt important, el centre del món. Perquè no recordava l’última vegada que una decisió havia depès, tan majoritàriament com ara, de mi. Em vaig quedar només amb algunes normes al cap que em semblaven més rellevants:
· La pell freda no es pot portar, en cap cas, durant la nit.
· La pell freda no es pot portar, en cap cas, més de 12 hores seguides.
·La pell freda només es pot utilitzar sota la decisió 100% positiva del client i el dr. Gert.
·La pell freda s’ha de portar, exclusivament,  quan es senten els primers indicis d’una depressió: mal de cap, pensaments negatius o de suïcidi, sensació de soledat...Després ja es pot treure.
·Mentre es porta la pell freda és recomanable no mantenir gaires contactes amb la gent
·La pell freda s’ha d’intentar portar el mínim possible.
·La pell freda no es pot deixar a ningú, és només del client en qüestió.
Amb aquestes quatre coses clares ja me’n sortiré!, vaig pensar. Amb les mans tremoloses vaig pitjar aquell botó, l’últim pas que faltava per començar un nou futur sense preocupacions.

-         Veig que ha firmat tots els documents sense deixar res en blanc. Llavors... està decidit, no?- va dir el dr.Gert en fullejar els papers i les signatures.
-         Sí, sí.
-         Durant aquest temps ja he estat preparant la seva “pell freda”. Està preparat?
-         Completament!
I vam sortir del seu despatx encaminant-nos fins a dalt de tot de l’edifici on hi havia una grandiosa sala plena de vidres que deixaven entrar la claror escassa d’aquella tarda... Enmig hi havia disposada una taula metàl·lica amb un estrany vestit transparent. Era allò la solució? Aquella simple “peça de vestir”? No m’ho podia creure. Amb passos segurs vaig dirigir-me cap allà decidit de posar-me-la a sobre. Però la mà ferma del dr.Gert em va agafar del canell i en girar-me em vaig espantar un xic en veure la seva expressió facial: un somriure cruel i uns ulls fixes en algun punt de la sala. Però tan sols van ser uns pocs segons fins que finalment va recuperar la seva serenitat habitual.
- Sr. Hortas... no s’enrecorda que en els documents que li he fet signar un dels punts era que la “pell freda” tan sols es pot posar quan es noten els inicis d’una depressió?
- Ostres! Vol dir que no podré posar-me-la?- Estava molt contrariat. Ara que per fi podia provar aquell meravellós producte...
- No, no.- va afegir ràpidament el dr.Gert.- L’únic és que li haurem de provocar una depressió... Tranquil, és un programa especialment dissenyat per aquests tipus de casos que, naturalment, ens hi trobem molt sovint ja que la gent quan veu que té una oportunitat de sortir dels seus problemes es posa molt emocionat.
- Però, però...- què volia dir allò?- Jo vull curar-me, no que em facin sentir pitjor!
- L’entenc...- va abaixar la mirada i va començar a caminar direcció la porta on havíem entrat- Sé que els meus mètodes han de millorar molt... Hem perdut molt pacients per aquesta causa... Però la investigació avança tan a poc a poc... Cada cop perdem més prestigi, però com que una de les normes és que la decisió ha de ser positiva el 100% entre doctor i malalt... no puc obligar a ningú. Jo l’únic que vull és que s’acabin tots els mals en les persones. Sento molt que l’hagi fet tenir esperances per res, sr.Hortas- i em va aguantar la porta de sortida. Jo m’havia començat a alarmar. Aquell home segur que havia tingut molt problemes amb altres metges pels seus mètodes poc convencionals... Però jo no em tiraria enrere. Demostraria que la investigació era necessària i que la pell freda era un dels millors medicaments. Armant-me de valor vaig dir:
- Dr. Gert, confio amb vostè.

Per ser completament sincer, l’hora següent va ser una de les pitjors de la meva vida. El meu cor es trencava per dintre com si anés a explotar en mil bocins pel mal que feien al meu interior aquelles imatges i sons. M’havien connectat tot de fils pel meu cap que estaven units a un ordinador grandiós. Els meus ulls estaven tapats però jo veia igualment tot de situacions terribles acompanyades per sorolls. Tot plegat era tan realístic que semblava que ho estigués vivint jo en primera persona. Però per altra banda, la part del meu cervell en vistes lliure d’aquell malson em deia que el que estava passant era necessari per posar-me la pell freda i no parava de pensar en aquell vestit que havia vist en la taula com si una força m’estirés cap a ella. Era estranya la sensació perquè mai me l’havia posada i ja sentia una gran atracció. Per fi em van desconnectar. Jo estava mig marejat, em trobava molt malament i no parava de pensar en lo terrible que era la meva vida. Mai m’havia sentit tan miserable. Veia borrós el meu voltant i m’enrecordo de com el dr. Gert i unes auxiliars em conduïen a una habitació petita on hi havia poca llum. Els meus ulls buscaven qualsevol cosa per acabar amb mi mateix i encara em posava més nerviós quan sentia lluny de mi la veu de les auxiliars: 
-         Ràpid, ràpid! Potser li heu posat massa freqüència, doctor! 
-         Què dieu! Així es sentirà molt millor en posar-se la pell freda i guanyareu molts més diners vosaltres. O sigui que no us queixeu.
-         Senyor no digui això davant d’ell! Li crearà desconfiança.
-         Tranquil·les, no cal que us preocupeu tant. La pell freda aniquil·la...- la frase va quedar tallada perquè jo ja havia aconseguit arribar fins la peça i intentava posar-me-la de qualsevol manera. Sense cap avís del doctor les auxiliars van començar a despullar-me fins que vaig quedar completament nu. Seguidament van marxar deixant-me sol amb el dr. Gert.
-         D’aquí a uns instants s’haurà recuperat, sr. Hortas. No es preocupi i comenci a posar-se-la com si es tractés d’un vestit normal.


SALVACIÓ?

De manera ràpida em vaig començar a ficar en la meva salvació definitiva. Mentre me la posava no notava cap millora i estava començant a posar-me molt nerviós fins que finalment estava completament cobert. Em vaig adonar que la pell freda cobria el cos de cap a peus, fins i tot els ulls la boca i el nas, com si realment fos una segona capa. Però en cap moment tenia la sensació d’ofec. El primer que vaig notar va ser un lleu pessigolleig per tot el cos. Era com si tot de mans d’infants  m’estiguessin fent petits pessics. I llavors una gran onada de calor em va fer estremir pensant que el meu cos començaria a cremar per dintre. I després... res. Res. Tot el meu sofriment va parar de cop. Tampoc recordava quines eren les imatges i sorolls que instants abans m’havien causat pensaments de suïcidi. En girar-me vaig veure el dr.Gert i em vaig quedar bocabadat en veure un home feliç i somrient a tot moment, sense cap mirada distant, com si fos el meu millor amic. Era com si jo no estigués mirant amb els mateixos ulls d’abans.
-          I què Sr. Hortas? Es troba bé?- fins i tot l’oïda havia canviat, fent més melòdiques les veus de les persones.
-          S...sí. – vaig aconseguir dir encara mig somniant. 
-          Si vol pot tornar-se a vestir. No cal que es tregui la pell freda.
No vaig contestar, no podia. El dr. Gert va abandonar la sala deixant-me sol.

-          Si li va bé li deixarem una setmana de prova, d’acord? Recordi totes les normes.- Es trobaven al despatx del dr. Gert-  Ah, aquests set dies farem una excepció: deixi’s posada la pell freda a tothora, entesos? Al principi no són molt potents i és millor que s’acostumi al seu cos i a la seva manera de fer per tal que després puguem millorar algun mecanisme en el seu funcionament- Llavors el dr. Gert es va tirar cap endavant interessadament- Però ara m’agradaria que m’expliqués com s’ha sentit. Realment creu que li pot ajudar en alguna cosa?
-          Molt bé i... sí, molt bé. Ai, que no em surten les paraules. Quan la podré comprar?
-          Si després d’aquesta setmana ha pogut conviure bé amb ella... ja podrem començar amb els tràfecs del preu.- El doctor havia tornat a repenjar-se en la seva gran butaca.- Tot i així heu de pagar una petita paga i senyal abans d’emportar-vos la pell a casa. És per la qüestió de compromís i coses d’aquestes...- va dir traient importància fent un gest amb la mà.- Li suposaria un problema pagar-ho ara? Això sí, s’ha de pagar en efectiu, no acceptem targetes. I fins que no pagui aquests diners no podrà emportar-se-la. Sé que això us fa anar malament tant a vostè com a mi, perquè, la veritat és dita, perdo molts clients per culpa d’això...- Mirà per la finestra tot esperant la meva resposta.
-          No es preocupi dr. Gert. L’únic que passa és que no sé si tinc prous diners aquí... Si no recordo malament he sortit sense cartera...
-          Miri a veure... Potser sí que la porta...
Vaig regirar les meves butxaques i vaig topar contra el moneder que la meva mare m’havia regalat mesos abans.
-          Hem tingut sort!- vaig mirar dintre la cartera i veié tot de bitllets de 100, 500...- Quant vol?
-          Seran 500 euros.
-          És clar.
Li vaig allargar la quantitat desitjada sabent que d’aquell gest no me’n penediria mai...

La setmana va passar més ràpid del que jo volia. Fins i tot amb el veí del costat que sempre m’havia creat desconfiança ens creuàvem mirades de complicitat. Hi havia alguna cosa en l’aire que m’envoltava, com si fos més pur, i em provocava tal felicitat sentir-me connectat amb el meu entorn que vaig començar a quedar amb companys de feina que abans havia considerat maleducats i egoistes. Jo no em plantejava cap tipus de pregunta, tan sols gaudia de cada segon que passava... Quant temps feia que no em sentia així? Anys, potser? Bah, no importava. Havia estat capaç d’espavilar-me tot solet i retrobar-me amb un nou camí i, realment... la vida amb la pell freda era fàcil i sense complicacions. Senzillament, genial.  
La visita que vaig fer al cap d’aquells 7 dies al dr. Gert va ser curta, però jo sabia que suposava un gran què per a mi. La meva decisió era ferma i ni tan sols les mil i una normes no em van fer crear cap dubte. El dr. Gert estava meravellat de la força interior que podia arribar a tenir i jo em sentia orgullós. Per fi ja tenia una pell freda pròpia i tan sols li havien hagut de fer unes poques modificacions. Lo millor va ser quan en treure-me-la continuava amb aquella sensació de benestar, com si res pogués anar malament...

Al cap de tres dies d’haver arribat a casa amb la pell freda dintre de la bossa, vaig sentir com una lleu punxada al meu cap. I uns segons després, tot de preguntes, frases, imatges em van passar per davant dels ulls, com si tingués una pantalla enfront de mi. Lo pitjor era que no cessaven i que jo començava a marejar-me. Al cap d’una estona de visions estranyes vaig poder extreure unes quantes preguntes clares: Com és que em costa expressar quan la porto? Per què es diu pell freda i en posar-me-la sento calor? Per què tenia tants diners al moneder? I de cop va parar l’enrenou del meu cap i només em vaig quedar amb aquestes preguntes formulades. La majoria de dubtes tenien relació amb la pell freda però no entenia perquè hi pensava ara i no abans quan ho podia preguntar. Vaig començar a regirar la bossa de la pell freda tot esperant trobar un telèfon de contacte o alguna manera de dirigir-me cap a ells. Però res. En aquell moment vaig començar a tenir molta por de que el meu món perfecte es destruís... No volia abandonar la bona vida, ni caure altre cop en estat de depressió. Els meus ulls, sense previ avís del cervell, van mirar de reüll dintre la bossa entreoberta... No servia per això, la pell freda?

Feia ja aproximadament un mes que no m’havia tret la pell freda. Em disposava a sortir per llençar les escombraries quan en obrir la porta em vaig trobar amb el carter jove que unes quantes setmanes abans m’havia portat la publicitat de la pell freda.
-          Ei, hola!
En veure’m va fer un bot i arrencà a córrer escales avall. Jo em vaig quedar parat davant la porta i vaig tardar uns segons a reaccionar.
-          Espera, noi! M’agradaria agrair-te d’alguna manera per haver-me donat la publicitat aquell dia que em vaig enfadar amb tu...- Jo el perseguia per darrere i quasi xoco contra ell perquè es va parar en sec. En veure la cara que feia de desgraciat vaig decidir animar-lo- Va, home! Si vols et convido a un cafè... què et sembla? Espera’t aquí i ara torno.

Vam anar a la fleca que hi havia just davant del bloc de pisos on vivia. S’hi menjava bé i jo havia començat a crear amistat amb la cambrera, o sigui que segur que ens rebaixaria el preu. El noi no havia dit res en tota l’estona i per això li vaig preguntar:
-          Que et passa alguna cosa? Et veig preocupat.
Va aixecar la vista i em va mirar amb mala bava.
-          Per si no t’havies adonat, durant totes aquestes setmanes he estat vigilant la teva maleïda bústia i tu... ni cas. Passaves pel meu costat em somreies tontament... ah, sí! Però els teus amiguets, aquells homes trajats amb els que sempre vas, miraven malament a tothom... No és que em preocupi per la teva vida però era molt avorrit estar alerta de la teva bústia quan eren només paranoies del boss.- Durant aquest temps havia estat mirant nerviosament a l’exterior, com si tingués por de trobar-se amb la meva mirada, i no havia parat de moure la cama.
-          Bé, bé... Tant t’agrada la meva bústia?
Ell es va posar vermell i exclamà:
-          Clar que no! Ja li dic que eren paranoies del meu cap! Creu que algú li està robant la zona on els seus treballadors reparteixen les cartes només perquè un dia determinat un tio diferent a mi va venir a portar-te tot de publicitat... I només per això ja es posa com una fera! I res... em va encarregar de vigilar el teu bloc de pisos per enxampar aquest carter misteriós i passar comptes amb l’empresa d’on prové... Sé que és una ximpleria i no sé ni perquè li he fet cas! A més que jo ja sé qui va ser! Però clar ell em controla un piló i  cada dia a les 9 en punt del matí em diu que vingui aquí... – No havia parat ni un moment a respirar. Es notava que li agradava parlar.
-          I qui era el carter misteriós, com tu dius?
-          Un amic meu que treballa per un psiquiatre que es dedica a estafar la gent... Li van ordenar que portés tot d’informació sobre un producte, que ara no recordo el nom, a la teva bústia fent-se passar per un carter... O sigui que puc estar tranquil que la meva empresa no tancarà pas!- I va esclatar a riure. Jo li seguia el rotllo.
-          I no li penses dir tot això al teu cap?
-          Nah...- va dir amb la tassa calenta a les mans.- El meu friend em va dir que era informació confidencial i parides d’aquestes... Jo trobo que en fa un gra massa! Però tot i així només t’ho explicaré a tu perquè com que en part t’hi sents involucrat...
-          Clar, clar... Ostres se m’ha fet molt tard!  Em sap greu, noi. Ha estat un plaer compartir el berenar amb tu. Ja ens tornarem a veure. Vagi bé!
Mentre deia això jo m’havia aixecat i deixat els diners sobre la taula. En no rebre resposta vaig mirar-lo i veié que em mirava estranyat.
-          Què?
-          No res, res... – baixà el cap i continuà menjant el seu croissant.- Adéu. – va afegir fluixet.
-          Queda’t amb el canvi. – i vaig dirigir-me cap a la porta. Però abans de sortir la veu del noi em va fer tornar a girar.
-          Escolta! Has entès alguna cosa del que t’he explicat?- la seva expressió era molt seria. Aquest cop em mirava fixament. Jo vaig pensar “Bromes d’adolescents” i li vaig dirigir un somriure.

Un cop a casa vaig decidir agafar el valor necessari per treure’m la pell freda. Sortosament no tenia sentiments de culpa tot i que feia massa temps que la portava posada i d’això sí que n’era conscient. Però llavors va sonar el telèfon:
-          Sí, digui?
-          El Sr. Marc Hortas?
-          Sí, sóc jo. Amb qui parlo?
-          Sóc del banc Azures, on vostè hi té un compte bancari obert.
-          Sí, què passa?
-          Hem vist que, ara farà un mes, una persona que no era vostè va tenir accés als seus diners i li volíem dir que necessitem un document que ara mateix li passarem per fax perquè el firmin si és que volen compartir un mateix compte bancari. Li enviem també les dades de la persona en qüestió i la quantitat de diners que va extreure. Necessitaríem les firmes avui mateix, si és possible. Si no té cap dubte més...
El telèfon em va caure de les mans i el mal de cap va venir més intensament que mai. Em pensava que el meu cervell explotaria mentre per davant dels meus ulls passava sense parar la conversació que havia tingut minuts abans. De cop era com si les meves neurones comencessin a funcionar i creessin tot d’enllaços. Ara entenia l’última pregunta  que m’havia fet el jove. Perquè realment en aquell instant jo no havia captat res, però... com era que justament ara me’n donés compte de tot?
- Hola? Que hi ha algú?
Però jo ja havia sortit de casa dirigint-me a molta velocitat cap als departaments “la pell freda”.

DEPENDÈNCIA

Amb el cor a cent corria pels carrers de la ciutat. Les respostes apareixien com si fes molt temps que estiguessin esperant el moment de precipitar-se cap al meu cervell. Venien formulades amb una estructura organitzada i amb totes les parts contestades metòdicament. Qui ho entenia allò? Jo sempre havia estat de pensar molt, i les meves respostes es dibuixaven amb el pas del temps. Era la pell freda, potser? Sí, ara n’estava completament segur. Però, altre cop, no tenia cap base definida que pogués portar-me a una afirmació tan rotunda, sense dubtes. Sí, hi havia alguna cosa que no rutllava, però tot i així no sabia dir ben bé què era fins que m’arribes un allau d’informació que de moment encara estava en un espai tancat i sense sortida dins del meu cervell...
Sense alè ni paraules estava, quan vaig arribar davant de les instal·lacions “la pell freda”. Aquell edifici que feia un mes bullia d’activitat ara s’alçava mig abandonat en aquella carretera buida i sense moviment. Les úniques persones que entraven i sortien dels departaments eren senyors vestits amb un vestit blau i que treien caixes i més caixes de l’interior, carregant-les en un camió de la deixalleria. Tot es començava a difuminar al meu voltant, com un malson que no vols que es faci mai realitat. Em sentia caure en un buit profund , sense cap lloc on agafar-me. Aquella caiguda la feia jo tot sol i en aquell moment era conscient que la decisió de llançar-me pel precipici l’havia feta en entrar, per primer cop, allà dintre. Però no em quedaria palplantat, veient com la meva realitat s’enfonsava. I vaig entrar, aquest cop ja per última vegada. Ningú em deia res, ni tan sols em miraven als ulls. En arribar al despatx del dr. Gert vaig observar que l’ordre dels mobles era el de sempre. La diferència eren els fulls que reposaven per tot arreu. Em vaig limitar a seure a la cadira que havia correspost al senyor que jo, per molt de temps, havia pensat que era el meu salvador. A sobre de la taula també hi havia fulls, posats de qualsevol manera. A la part de dalt deien “Normes i funcionament de la pell freda”. Cap d’aquells estava firmat, i tampoc recordava les frases que hi deien...
-         La pell freda crea addicció.
-         La pell freda pot arribar a distorsionar la realitat.
-         La pell freda pot arribar a anul·lar la personalitat.
-         La pell freda pot tenir, en diferents graus i depenent de la persona, efectes secundaris perillosos.
-         La pell freda encara és un producte en fase d’investigació i experimentació. En cap cas pot provar-se amb humans fins que els seus tractaments siguin completament eficaços i segurs.
A mesura que anava llegint em donava compte que jo era tan sols una ínfima part d’una grandiosa empresa, i que m’havien utilitzat ben bé com una rata de laboratori. Jo era conscient de tot això, però no sentia una gran desesperació. Dintre meu, la pell freda  ja formava part del meu cos.
I va ser llavors quan vaig localitzar la càmera. I hi vaig fixar la meva mirada.

El dr. Gert va observar els ulls del sr. Hortas a través de la pantalla.
-         Realment ha funcionat- va dir el doctor sense deixar de mirar la gravació.- L’únic és que el temps està mal programat. El pacient triga massa a experimentar la millora. Digui als científics que ja poden començar a treballar-hi. Si resolem aquest problema, podríem considerar que el sr. Hortas ha estat el nostre últim experiment abans de poder comercialitzar el producte. Què li sembla?
-         Perfecte... I què penses fer amb el conillet d’índies?
-         No és cap amenaça activa.- va dir amb veu pausada mentre anava cap a la porta de sortida.- I sinó la pell freda farà la resta, no creu? Per cert, crec que hauria de revisar la meva. Crec que no acaba de funcionar.
-         És clar. No et preocupis, jo me n’encarrego.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada